Terapia de parella

Problemes de comunicació

Els problemes de comunicació són un conflicte per a moltes persones. Moltes vegades les persones no aconseguim expressar ben bé allò que volem expressar, ja que no dominem prou bé el llenguatge. Sovint les persones no entenem als altres o creiem que els entenem quan en realitat no és així; de vegades fins i tot no responem a allò que se’ns diu sinó a una altra cosa. Altres persones ens fan exactament el mateix, la qual cosa resulta en moltes discussions i problemes crònics en la relació.
Un altre dels principals problemes de comunicació que tenim les persones és que no sabem escoltar; de vegades cridem quan hauríem d’estar escoltant i de vegades no podem parlar perquè l’enuig, la por, l’ansietat, la culpabilitat, la
tristesa o la confusió ens han deixat sense paraules. En moments així les converses es tornen discussions i les discussions baralles; els desacords s’acaben convertint en batalles emocionals.

Els experts en teories de la comunicació han distingit quatre estils bàsics de comunicació en els que classifiquen la tendència habitual que cadascú té a l’hora de comunicar-se.

  • Estil de comunicació passiva: el comunicador passiu pensa que les seves necessitats no són importants, es mostren tímids i submisos i intenten evitar la confrontació. Els agrada caure bé als altres, encara que s’aprofitin d’ells.
  • Estil de comunicació agressiva: el comunicador agressiu actua com si només li importessin les seves necessitats. Acusen, amenacen, escridassen, insulten i dominen els altres. Solen mantenir relacions patològiques amb comunicadors passius.
  • Estil de comunicació passiu-agressiu: el comunicador passiu agressiu expressa l’enuig i utilitza la manipulació, la culpa i jocs subtils per aconseguir allò que ell vol. Se senten agressius i sovint actuen deixant-se portar per impulsos de ràbia, però amaguen la seva agressió sota comportaments passius com per exemple mantenir-se en silenci, “oblidantse” de coses, negant-se a escoltar, canviant plans a últim moment o expressant amargor o enuig sense reconèixer-ho o admetre-ho.
  • Estil de comunicació assertiva: el comunicador assertiu considera les necessitats de tothom igual d’importants i utilitza un llenguatge honest i neutral. L’assertivitat requereix un cert nivell de vulnerabilitat emocional i recompensa aquest nivell de maduresa emocional amb relacions més saludables i sanes que les que aconsegueixen la resta de comunicadors.
    Les necessitats del comunicador assertiu es cobreixen, els seus sentiments s’expressen i les persones amb qui es relaciona se senten escoltades i connectades amb ells.


Aquestes són algunes de les eines útils que podem tenir en compte per a millorar la nostra comunicació amb els altres:

  1. Relaxació
  2. Augment de la comunicació quan s’està en un estat mental tranquil
  3. Compassió
  4. Estar present, física i emocionalment
  5. Evitar distraccions durant una conversa seriosa
  6. Escoltar activament
  7. Deixar espai entre els torns de paraula
  8. Parlar de sentiments i necessitats
  9. Evitar insults, estereotips i generalitzacions
  10. Afirmar només allò que se sap del cert
  11. Estar atent a allò que l’altra persona diu i a les emocions que això ens
    genera
  12. Ser conscients del nostre to de veu i expressió facial


Sexualitat

La sexualitat és la capacitat de tenir experiències eròtiques. L’orientació sexual de cada persona pot influir en els seus interessos sexuals i en l’atracció cap a altres persones. La sexualitat té components biològics, emocionals, físics i espirituals. D’una banda, l’aspecte biològic de la sexualitat està controlat hormonalment, apareix en forma d’instint sexual i és el mecanisme reproductor de totes les especies. De l’altra, l’aspecte físic o emocional de la nostra sexualitat té a veure amb el vincle que existeix entre les persones que mantenen les relacions i que, mitjançant aquestes, expressen sentiments profunds d’emocions d’amor i confiança.

La sexualitat sempre ha tingut un important impacte cultural, polític, legal i filosòfic en tots els aspectes de la vida d’una persona i és un aspecte molt important en la vida de qualsevol parella. És per això que quan aquesta no és satisfactòria per algun motiu, posa als membres de la relació en tensió. Si aquesta situació no es resol, pot generar-se un conflicte de parella.


Infidelitat

La infidelitat és el sentiment subjectiu que té un dels membres de la parella quan sent que les normes (d’exclusivitat sexual o de vincle amorós) de la seva relació de parella han estat violades, ja sigui per ell mateix o pel seu company o companya. Aquest sentiment causa emocions de gelosia o rivalitat en relació a potencials parelles alternatives de l’actual parella. Quan una parella pateix un problema d’infidelitat solen aparèixer altres problemes com la desconfiança, el sentiment de traïció o la rancúnia. Si aquestes emocions no es treballen, la situació pot empitjorar fins al punt d’acabar trencant la relació de parella.

Després de què es produeixi una infidelitat, la parella passa per tres fases:

  • Primera fase – Muntanya russa: la muntanya russa és el moment en què la persona sap que la seva parella li ha estat infidel. En aquesta fase es desperten una sèrie d’emocions que es viuen amb molta intensitat. Els membres de la parella experimenten sentiments d’enuig, culpa, introspecció, desig de resoldre els problemes de la relació, desig de trencar la relació i consciència dels problemes de la relació.
  • Segona fase – Moratori: el moratori és la fase menys emotiva del procés en la que els membres de la parella experimenten pujades i baixades en l’estat d’ànim en les que la persona a qui li han estat infidel comença a fer-se a la idea de la situació, s’obsessiona sobre els detalls de la infidelitat, s’allunya i s’apropa emocionalment a la seva parella i busca ajuda en forma de consell entre les persones del seu entorn proper o en un professional de la psicologia. És en aquesta fase en què la parella decidirà treballar per reparar la seva relació o trencar els lligams que els uneixen.
  • Tercera fase – Reconstrucció de la confiança: En aquesta fase només hi arriben les parelles que han decidit que volen fer funcionar la seva relació. Per tant, el més important és demostrar a l’altre membre que s’aposta pel compromís en la relació per tal de començar a perdonar i reconstruir la confiança. En alguns casos pot ser aconsellable que en aquesta fase tan delicada i decisiva de la relació, la parella es posi en mans d’un terapeuta que els ajudi a gestionar les emocions que apareguin per tal d’aconseguir l’objectiu que s’han proposat.


Resolució de conflictes

La resolució d’un conflicte comença amb el desig de resoldre una situació problemàtica per part de totes les parts implicades en aquest conflicte. El segon pas és definir quin és exactament el problema i desglossar-lo tant com sigui possible (descriure’l per poder analitzar-lo, conèixe’l i entendre’l plenament).
Un cop els dos membres de la parella i el terapeuta tenen clar quin o quins són els problemes, s’han d’establir unes condicions bàsiques que han de ser complides per tal de què les parts puguin arribar a uns acords que acostin les dues posicions. Tot seguit, es comencen a buscar possibles solucions i s’avalua la seva eficàcia o conveniència. Per últim, la solució triada es porta a terme per valorar posteriorment si és la definitiva o cal continuar treballant en aquest conflicte.


Gestió de les emocions

La vida és plena de situacions estressants que ens provoquen emocions intenses difícils de gestionar. Molts professionals de la salut mental consideren l’ansietat i la depressió explosions emocionals causades per una mala gestió de les emocions de les persones que les pateixen. En els últims anys s’estan desenvolupant estratègies de regulació emocional dissenyades per a què les persones aprenguem a regular millor les nostres emocions. A més, s’estan incorporant tècniques com la meditació o l’esport per tal d’ajudar-nos en aquest procés de flexibilitat i puguem gaudir d’una millor salut mental i física.


Pèrdua de confiança

La confiança és la convicció de què la persona amb qui confiem actuarà d’una determinada manera. Per exemple, si li expliquem un secret, no l’explicarà a ningú. La confiança en els pares és molt important per als primers estadis del desenvolupament infantil, ja que segons el tipus de relació que construïm amb els nostres progenitors desenvoluparem relacions més o menys segures i optimistes en l’edat adulta. La tendència d’una persona a confiar amb els altres es pot considerar un tret de personalitat marcat tant pel temperament de la persona com per aquestes relacions tempranes esmentades.

La confiança que despertem en els altres i la que siguem capaços d’oferir determinarà el tipus de relacions que establirem i influirà en el grau de satisfacció que aquestes ens generen.


Gelosia

La gelosia és l’emoció que ens genera la por a perdre quelcom de gran valor personal que considerem nostre i que per a nosaltres és important que ho continui sent. Aquesta por va lligada a sentiments d’inseguretat i ansietat anticipatòria. La gelosia sovint va acompanyada de sentiments d’enuig, ressentiment, desesperança i tristesa.


Dependència emocional

Les relacions de dependència emocional són relacions patològiques que es caracteritzen per ser destructives i basades en un patró de dependència semblant al que s’estableix amb altres tipus d’objectes com per exemple, les drogues. En aquest cas però, amb la complexitat afegida de què es tracta d’una relació de mínim dues persones on l’objecte de dependència és una altra persona a la vegada dependent.

Es tendeix a pensar que en una relació de dependència emocional, un dels membres és la “víctima” i l’altre “l’agresor” i que la dependència és un fenomen unilateral, però això no sempre és així. En una relació de dependència emocional les dues parts solen ser dependents l’una de l’altra, encara que una s’hagi establert en un rol més dominant i l’altra adopti un paper més submís. Aquest tipus de relacions solen acabar afectant, a la llarga, a l’autoestima de les persones que les pateixen i a la seva salut mental i física.

La característica principal d’aquestes relacions és que els seus membres tenen certa consciència -no sempre- de què la relació els causa un malestar i patiment importants però no es veuen capaços de deixar-la i quan ho intenten cauen en l’error de tornar-ho a intentar per a deixar de sentir el malestar que els genera la síndrome d’abstinència de l’altra persona -que es caracteritza per un desig intens de reprendre la relació malgrat que aquesta els sigui perjudicial, pensaments obsessius sobre l’altra persona i simptomatologia ansiosa i depressiva. Tots aquests símptomes desapareixen quan la relació es reprén o se’n comença una de nova que substitueixi l’anterior. La dependència emocional és un problema que afecta principalement a persones que tenen una por intensa a la soledat i que sovint pensen que val més estar mal acompanyat que sol.

Les persones amb dependència emocional sempre tracten d’aconseguir l’afecte que necessiten de la seva parella i es mostren molt resistents a perdre aquesta font de seguretat quan se’ls planteja l’opció d’acabar amb la relació. Són freqüents les distorsions cognitives com l’autoengany i la negació d’informació que els proporciona l’entorn. De mica en mica, aquestes relacions tan destructives es van enfortint de manera que a la persona li resulta cada cop més difícil sortir-ne. Si la persona no posa remei a aquest patró de relació, acabarà desenvolupant símptomes d’ansietat i depressió a causa del desgast físic i mental que li ha causat la relació de dependència.


Mediació en cas de separació o divorci

El divorci o separació és la finalització d’una etapa d’unió entre dues persones que fins al moment tenien una relació sentimental. En aquesta etapa s’han d’acordar aspectes com la custodia, règim de visites i manutenció dels fills en cas que n’hi hagi, la distribució de les propietats o deutes conjunts, etc.

Un divorci pot ser una experiència molt estressant que afecta a tots els membres involucrats, sobretot als infants. Per això és important que si algun dels membres creu que necessita ajuda a l’hora de gestionar aquest procés, demani ajuda professional per tal minimitzar l’impacte afectiu sobre ell mateix i els altres membres de la família.